Prehistòria:
El primer material utilitzat com a lligant en la
construcció va ser l'argila barrejada amb aigua, i posteriorment amb la
descoberta del foc el guix, donada la seva facilitat d'obtenció a partir de temperatures baixes de cocció del
sulfat càlcic. El primer exemple en calç que ha arribat als nostres dies, són els
frescos de Catal Huyuk (Turquia) del 9000 a.C., i un paviment de Yiftah
(Israel) del 7000 a.C.
Egipte:
Els egipcis utilitzaven com a lligant una barreja de
guix i calç, com trobem en els frescos de Tebas del 1950 a.C. Tot i que van ser
els fenicis els primers que van descobrir morters de calç amb propietats
hidràuliques, gràcies a l'addició de sorra volcànica.
Grècia:
Els grecs van desenvolupar les tècniques dels morters
de calç, com demostren les construccions del període d'Eròdot, com l'aqüeducte
d'Argos, i de Thera on apareixen morters de calç hidràulics gràcies a l'addició
de pols volcànica de l'illa de Santorini.
Roma:
Durant el període romà s'arriba al màxim domini i
coneixement de la tecnologia de la calç com a conglomerant, difonent-lo per tot
el seu Imperi, sobretot mitjançant els tractats sobre construcció escrits per
Vitruvi (13 a.C. “De Architectura”).
Els romans només coneixien la calç aèria, però van
heretar dels grecs i dels fenicis els coneixements de l'obtenció de morters
hidràulics (capacitat d'endurir en absència d'aire i amb presència d'humitat, a
més d'una resistència a la compressió més elevada) mitjançant l'addició de
terres volcàniques que contenen aluminis i silicats, com les de Puzzuoli
(localitat italiana) d'on va derivar la denominació de puzzolana.
Tot i que quan no disposaven d'aquestes van recórrer a
l'addició de material ceràmic triturat o chamota (coccio pesto), que també
millorava la resistència mecànica, la impermeabilitat i la durabilitat dels
morters, com es pot veure en els paviments romans realitzats amb Opus
Signinum (calcestruzzo en italià),
que estaven compostos de calç en pasta, àrids i sorres, i ceràmica o totxo
triturat.
La tradició romana de la construcció en calç, va
ser desenvolupada a Bisanzi, sobretot amb els mosaics parietals.
Edat Mitja:
Amb la caiguda de l'imperi romà es van perdre molts
dels coneixements adquirits sobre la calç, tot i que es va continuar utilitzant
però de manera molt menys acurada, obtenint morters de calç de baixa qualitat,
a causa de la mala qualitat de la calç produïda amb mètodes poc rigorosos, la
baixa qualitat dels altres components i la mala formulació dels morters, i
sense addicions hidràuliques (tot i que puntualment es va mantenir l'ús de la
chamota). No va ser fins el s.XIV que es van començar a millorar la qualitat
dels materials emprats en els morters i les tècniques de producció de la calç,
a demés de tornar a afegir components hidràulics als morters, tot i que mai es
va tornar als nivells de qualitat romans.
Dins del marc espanyol, la influència islàmica va
aportar nous coneixements constructius mitjançant l'art andalusí, que es
caracteritzava per un alt coneixement tecnològic de les barreges de calç amb
guix aplicat a les decoracions arquitectòniques.
Renaixement i Barroc:
Durant aquest períodes l'ús de la calç en revestiments
decoratius va ser molt estès, utilitzant-se els estucs de calç per fer
imitacions de marbre i de pedra, i revestir els elements constructius de
materials més pobres.
També durant el s.XVIII es va recuperar la formulació
dels morters hidràulics romans, en les grans obres d'infraestructures
hidràuliques franceses.
Però no va ser fins finals d'aquest segle que a
Anglaterra, es van fer els primers descobriments sobre l'obtenció de calç
hidràulica natural en la construcció de fars costers, mitjançant la calcinació
de pedres calcàries amb contingut d'argiles, per part de J.Smeaton i J.Parker.
Edat Moderna i Contemporània:
A principis del segle XIX el francès L.Vicat, va ser
el primer en classificar la calç segons el seu índex d'hidraulicitat fent la
distinció entre les calç hidràuliques naturals i les artificials, que ell
mateix havia produït mitjançant l'addició d'argiles a la calç aèria. Però no va
ser fins el 1824, que l'anglès J.Aspdin va millorar la formulació de les calç
hidràuliques artificials descobrint el Ciment Pòrtland, perfeccionat fins a
obtenir el veritable clinker del ciment, que coneixem avui en dia, per part de
I.Charles Johnson en el 1845, al inventar un forn que permetia arribar a unes
temperatures més altes de cocció de la barreja hidràulica.
A partir d'aquest moment el ciment va destronar l'ús
de la calç en construcció, passant a ser utilitzada només com a reactiu químic
en diferents industries. No va ser fins els anys 70, amb la crisi del petroli,
en que es va fer evident els problemes que comportava la gran quantitat
d'aquest combustible que era necessari per la fabricació del ciment.
Tot i que cal destacar que encara es va continuar
utilitzant la calç àmpliament a Catalunya, pel revestiment de les façanes
modernistes durant tot el s.XIX, sobretot en la realització dels estucs
esgrafiats de tradició italiana.
Actualment:
Avui en dia existeix una gran producció de calç donat
el seu ús com a reactiu químic industrial, però afortunadament els conceptes
com: arquitectura sostenible, sostenibilitat dels material de construcció,
bioconstrucció, conservació del patrimoni cultural i compatibilitat amb els
material tradicionals, han fet que la calç recuperi la seva importància com a
material que pot donar resposta a totes aquestes noves preocupacions de la
nostra societat, gràcies a les seves prestacions com són: durabilitat, estalvi
energètic, ecosostebilitat, transpiració dels edificis, compatibilitat, i
estètica.
